LES PERSONES CONSUMIDORES DAVANT LA COMPLEXITAT LEGAL.

Ha plogut molt – potser no és la millor metàfora que podria utilitzar en aquests moments de sequera- des de la crisis de l’oli de colza de l’any 1981. És aquell el moment en que, segons molts experts en consum, va començar a arrelar la idea de que els consumidors necessitaven unir-se per defensar els seus drets. És el moment en que la normativa de defensa dels consumidors i usuaris comença a fer camí.

És cert que la Constitució Espanyola de 1978 ja recollia la obligació de l’administració pública de protecció dels consumidors i usuaris (article 51.1). També és cert que a partir de 1983 les Nacions Unides proclamen el 15 de març dia mundial dels drets dels consumidors. Però no és menys cert que, en definitiva, els anys 80 son l’inici d’una copiosa creació de normes legals– nacionals i europees- de protecció de les persones consumidores.

I a l’hora les persones consumidores comencen a caminar per aquest desert, interminable, difícil de transitar i sense un final a la vista. Es el desert de la normativa de consum. I no faig referència a la paraula desert perquè hi hagi buidor normativa. No, al contrari. Faig referència al desert en el sentit de la desorientació, de la pèrdua del consumidor pel camí normatiu, del desconeixement absoluta del que tenim al voltant (les normes) i del que vindrà endavant (les sentencies judicials).

Des d’Europa ens arriben constantment directives, reglaments o recomanacions. A Espanya les competències en la creació de normativa de consum no és exclusiva de l’estat. Son compartides amb les comunitats autònomes. Això vol dir que ambdues administracions legislen al respecte.

I també tenim les jurisprudència (sentències dels tribunals ) espanyola, i cada cop de manera més recurrent la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El conegut TJUE.

Això en quant al dret relacionat amb el fons de l’assumpte. El motiu de la reclamació. Però després ens trobem amb els organismes competents en resolució dels conflictes dels consumidors. Que si l’administració de l’estat, l’administració de les comunitats autònomes, i fins i tot les administracions locals.

Per altre banda existeixen multitud de terminis legals que si la persona consumidora no coneix pot ser fatal. Per exemple no conèixer el termini que tenim per desistir d’un compra a distància, o els terminis de garantia de productes nous o també de segona ma. Terminis per demanar la resolució d’un contracte d’assegurança o terminis per poder reclamar els vicis ocults en la compra d’un vehicle.

Doncs penso, com a reflexió final, que ja no estem en els anys 80. Que la defensa de les persones consumidores cada cop és més complexa i que per tant la  figura de l’advocat especialitzat en dret de les persones consumidores és cabdal. Per això crec que hauria de formar part del currículum formatiu al grau de dret, que hauria d’haver-hi més màster d’especialització, i sobretot que l’administració pública, l’encarregada de protegir aquests drets segons l’article 51.1 de la Constitució, aposti perquè el servei de consum especialitzat i competent  sigui una prestació obligatòria en tots els municipis (les OMICs per exemple). D’aquesta manera garantitzariem que els drets de les persones consumidores estiguessin més protegits, i de retruc les economies i finances familiars.